L'esclat de la Guerra Civil (1936) i la victòria de les tropes franquistes arreu de l'Estat (1939) suposen un tall brusc de totes les iniciatives anteriors i l'inici d'un període caracteritzat per la repressió i la persecució de la llengua i la cultura catalanes. A Mallorca tots els projectes normalitzadors d'abans de la Guerra són desarticulats des del juliol de 1936, encara que durant el conflicte bèl·lic s'editin alguns llibres en català. El franquisme impulsa un projecte polític uniformitzador de l'estat, en què no hi ha lloc per a les diferències ideològiques, culturals o lingüístiques. Per això s'engeguen una sèrie de mesures destinades a arraconar l'ús de la llengua catalana i a imposar una cultura oficial espanyola. Aquesta política repressora és molt intensa fins als anys cinquanta, quan, després del pacte amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà (1953), el Règim es veu obligat atenuar la seva política interior.

Per aquest motiu, els anys quaranta es caracteritzen per una producció literària que ha de difondre's a través d'uns mitjans anormals, atès que la censura no permet que el català sigui usat en manifestacions culturals destinades al gran públic o que impliquin prestigi o normalitat per a la cultura catalana. Així, les publicacions periòdiques, la novel·la, les traduccions d'obres estrangeres, els estudis i llibres d'investigació o les obres d'autors joves són vetats. Sovint la censura estableix criteris arbitraris (com imposar l'ús de l'ortografia prefabriana o posar el títol i el pròleg en castellà, etc.) Com a conseqüència, la literatura catalana ha de cercar altres vies alternatives: les edicions clandestines, les tertúlies (com les que tenien lloc en casa dels germans Massot o del poeta Guillem Colom), les edicions clandestines o de bibliòfil, etc. És a dir, hi ha una desarticulació del funcionament normal del circuit literari, que no permet l'arribada normal de les obres als lectors. Igualment, s'impedeix la penetració dels nous corrents o de les tendències que es produeixen fora de l'Estat Espanyol, per la qual cosa els anys quaranta es caracteritzen per la manca generalitzada d'innovacions estètiques. Això no obstant, durant tot aquest període els escriptors de l'Escola Mallorquina mantenen viva la nostra literatura, estableixen contactes amb els escriptors del Principat i del País Valencià, continuen, fins on els és possible, la seva producció literària i transmeten a les noves promocions l'esperit de fidelitat a la llengua catalana. Però les circumstàncies externes els fan impossible gaudir de la relativa normalitat d'abans de 1936, la qual cosa accentua davant les generacions joves la visió de l'Escola Mallorquina com un moviment tancat i anacrònic.