Com hem dit, al segle XIX encara era viva una tradició literària popular a les Balears, que es manifestava en la pervivència d'un tipus de teatre (els «entremesos») i dels gèneres de transmissió oral (el cançoner i la rondallística). L'aparició del costumisme, entès com un corrent que cerca la plasmació literària d'uns ambients i d'uns personatges ja en vies d'extinció, troba una bona base en aquesta tradició popular. L'extensió i l'èxit del costumisme del XIX semblen estretament relacionats amb els canvis polítics i socials que tenen lloc als voltants del Sexenni Revolucionari (1868-1874), que es poden sintetitzar en l'assumpció per part de l'Estat d'una sèrie de reivindicacions populars (supressió dels impostos de consums i de les lleves per a l'exèrcit) i també, al final del període, en la frustració d'aquestes mateixes aspiracions. La menestralia, com a classe popular ascendent, sense que arribi a assolir un poder econòmic semblant al de la burgesia catalana, comença a imposar els seus gustos literaris, sensiblement diferents dels aristocràtics. El costumisme, enfront de la idealització romàntica, es pot considerar un avanç cap al realisme en la literatura, atès que s'interessa, més que per les grans llegendes o pels mites medievals, pel retrat de la realitat immediata, dels personatges i dels indrets de l'entorn. Al fons, hi batega una concepció de la literatura com quelcom intrascendent: és a dir, els costumistes no aspiren a convertir els seus textos en art, ni tampoc volen a través d'ells canviar la societat; tan sols escriuen per al cercle de lectors immediat a què arriben a través del mitjà efímer del periodisme. Tanmateix, però, no hi ha una autèntica consciència de classe, ni tampoc no es defensen uns valors ideològics revolucionaris. Tot el contrari: els costumistes són conscients del que suposa l'assumpció per part del poder d'uns nous ideals socials i, sobretot, d'una transformació dels mitjans de producció econòmica, que creuen que despersonalitzaran la nostra societat. El conservadorisme que batega al fons de la literatura costumista mallorquina condueix aquests autors a mantenir únicament una actitud humorística, que sovint es conforma amb la ridiculització de les aspiracions exagerades de la pròpia classe (els «mossons», terme amb què es designava aquells que volien aparentar una riquesa o posició social superior a la real) i no en la crítica de les injustícies socials. I, en canvi, implica quasi sempre una mirada plena d'enyor envers un passat immediat o un present en camí d'extinció.