Mallorca durant el Romanticisme
Tanmateix, el Romanticisme s'estén d'una manera desigual pels diversos països europeus. Si a Alemanya i Anglaterra sorgeix, amb molta força, ja a finals del segle XVIII, no entra a l'Estat espanyol fins ben entrat el XIX. Les causes d'aquest retard són eminentment polítiques, sobretot pel predomini de la política absolutista de Ferran VII. Però el Romanticisme no arriba a Mallorca –que aleshores realment era un racó perdut enmig de la Mediterrània– fins poc abans de la meitat del segle. Les raons sociològiques d'aquest retard són fàcils d'explicar. En primer lloc, per la incomunicació de l'illa, que fins l'any 1837, quan s'obre la línia marítima entre Palma i Barcelona, coberta pel vaixell a vapor El Mallorquín, no té unes comunicacions regulars amb la península. L'any següent arriba a Mallorca una parella d'artistes romàntics, el músic Frederic Chopin i l'escriptora George Sand, la qual deixa constància de l'endarreriment dels mallorquins a Un hiver à Majorque. La societat balear pateix aleshores un important dèficit d'institucions culturals i educatives, no té biblioteques públiques i la situació de l'ensenyament és força precària. L'analfabetisme és general entre la població. Excepte algunes escoles d'ensenyança primària, no hi ha centres d'ensenyament mitjà. L'any 1829 ha estat suprimida la Universitat Lul·liana. Tot això explica la dificultat per tal que les idees romàntiques arribin fins aquí i la manca de ressò que hi troben. Aquesta situació comença a canviar quan el 1835 es crea a Palma l'Institut Balear.
Literatura i política als inicis del XIX
En el terreny polític, durant tota la primera meitat del segle XIX Mallorca és agitada per les lluites ideològiques. El provincianisme i el sucursalisme impregnen la mentalitat insular. L'enfrontament sagnant de la Guerra amb el Francès (1808-1814) no arriba a les Balears, tot i que en pateixen les conseqüències, sobretot en l'aspecte econòmic i en la recepció d'un gran nombre de refugiats d'altres indrets de l'estat. S'hi afegeix el sorgiment de les lluites entre «liberals» –que havien elaborat la Constitució de 1812– i «servils», que, sota diverses formes i matisos ideològics, domina quasi tot el segle. Aquestes polèmiques donen lloc a l'aparició d'un gran nombre de periòdics –paradoxalment, per a una població, com hem dit, majoritàriament analfabeta–, que sobretot es publiquen en els períodes en què la vida política és regida pels liberals. En aquest estat de politització de la vida mallorquina, que domina els primers decennis del segle, encara no es plantegen les possibilitats d'ús literari culte de la llengua i la cultura autòctona. En general, els progressistes –amb l'excepció de Joan-Josep Amengual (1793-1876)-, influïts per les idees dels il·lustrats francesos, defensen un model d'estat centralista i ho solen fer en castellà. I, fins i tot, durant aquests primers decennis del segle XIX encara es promou la substitució del català pel castellà (per exemple, amb l'edició per part de la Societat Econòmica d'Amics del País d'un diccionari mallorquí-castellà, 1835). Els conservadors, més arrelats a la tradició popular, faran ús d'ambdues llengües, català i castellà, sense que això impliqui una actitud de valoració positiva o de reconeixement de la llengua autòctona, que, tot i esser bandejada dels usos elevats, encara es manté poc contaminada. Durant els primers decennis del XIX hi ha una producció literària en català, elaborada per autors d'un caràcter essencialment popular, com Guillem Roca i Seguí (1742-1813; Rondalla de rondallas), el seu fill Guillem Roca i Reus (1793-1852; Poema satíric contra el vici i mala costum del beure), Jaume Homar (Poesies sobre la creació del món...), Tomàs Aguiló i Cortès (1775-1856; Rondaya de rondayes), etc. Encara no han arribat a l'illa les idees romàntiques, que, a més d'una renovació temàtica i estètica, conduiran a una revalorització de la cultura i de la llengua catalanes.
