A finals dels anys seixanta i principis dels setanta es produeix un fenomen insòlit en la història literària de les Balears: per primera vegada apareix un ampli grup de narradors, amb els quals s'inicia un progressiu creixement del nostre món literari. La majoria ha nascut entre la guerra civil i el final dels anys quaranta, per la qual cosa són inclosos dins la denominada «generació dels 70» que abraça escriptors d'arreu dels Països Catalans. El fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de Premsa i Impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears, que dóna lloc a tota una sèrie de transformacions sòcioeconòmiques: el sorgiment d'una burgesia culturalment i lingüísticament desarrelada, les onades d'immigració no integrades, l'enfrontament generacional, el creixement desorbitat de la ciutat de Palma i de les zones costaneres, els canvis en la moralitat i en els costums sexuals, la destrucció del paisatge, la reaparició dels moviments obrers i d'esquerra, etc. Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d'ells són els primers de la nostra història a poder-se dedicar a les lletres de manera professional. Hi hem d'incloure els noms de Baltasar Porcel (1937), Antoni Serra (1936), Miquel Pons Bonet (1928), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Josep Melià (1939), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Valentí Puig (1949), Xesca Ensenyat (1952), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc. Les primeres obres de quasi tots aquests novel·listes es caracteritzen per reflectir els canvis produïts a la societat mallorquina i per la profunda crítica al sistema de valors que hi impera, sovint amb una actitud de denúncia de les injustícies de la guerra i de la postguerra. Un dels temes més fressats per aquesta novel·lística en els seus inicis és l'impacte social i moral que el turisme ha generat en la nostra societat. La rebel·lia, produïda pel xoc entre els ideals dels joves i el materialisme de la societat mallorquina, singularitza les novel·les d'aquests autors fins pràcticament la dècada dels vuitanta. A aquests plantejaments s'afegeix la influència del «realisme màgic», concebut com una reacció contra la visió limitada de la realitat del realisme històric, que arriba sobretot gràcies a l'èxit de la literatura hispanoamericana.