Cap a 1890 es produeix la mort de la majoria dels autors de la Renaixença. És aleshores quan té lloc el relleu generacional, protagonitzat per una sèrie d'escriptors nascuts als inicis de la segona meitat del XIX. Aquests consolidaran, en el canvi de segle, l'esperit de recobrament de la literatura catalana promogut per la Renaixença. Ells constitueixen algunes de les fites més importants de la nostra literatura contemporània, un petita «edat de plata», fins al punt que els escriptors següents la creuran impossible de superar. Concretament cal citar dos noms, Miquel Costa i Llobera (1854-1922) i Joan Alcover i Maspons (1854-1926), als quals podem afegir Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), Joan Rosselló de Son Forteza (1954-1935), Antoni M. Alcover i Sureda (1862-1932), Pere Orlandis i Despuig (1864-1897), Emília Sureda (1865-1904) i Joan Guiraud (1862-1887). A tots ells cal adjuntar el menorquí Àngel Ruiz i Pablo (1865-1927).

Aquests autors tenen en comú el fet que, tot partint del punt a què la Renaixença havia arribat, connecten la nostra literatura amb els diversos corrents de les lletres europees del moment, però tan sols acullen molt parcialment l'ideari i l'estètica modernistes. Si Miquel Costa, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver escriuen una poesia que segueix les tendències franceses i italianes de la meitat del XIX; Oliver, Rosselló de Son Forteza i Mn. Alcover donen un gran impuls a la prosa narrativa en català. A la vegada, l'obra d'alguns d'aquests escriptors té una personalitat tan forta que influeix sobre els autors immediatament següents. En realitat, no es pot parlar d'un únic corrent literari ben definit en aquests anys a les Balears, sinó de la confluència de tota una sèrie de tendències i de modes, moltes de les quals ja feia temps que havien triomfat a Europa. Ja veurem com el grup modernista pròpiament dit és força petit i troba grans dificultats a l'hora d'integrar-se en la nostra societat, però això no significa que no hi hagi uns trets modernistes en molts d'aquests escriptors.