|
|
|
La Renaixença
La Renaixença i la recuperació de la llengua
La Renaixença és, en certa manera, una conseqüència del Romanticisme, del qual rep un gran impuls, si bé a finals del XVIII en diversos indrets dels Països Catalans ja s'havien donat símptomes d'aquest desvetllament lingüístic i cultural. En realitat, la Renaixença és un procés lent i progressiu, que es consolida cap a la meitat del XIX i assoleix la plenitud entre 1870 i 1880. L'existència d'una tradició popular i d'un ús col·loquial majoritari del català fa que incideixi sobretot en l'objectiu d'aconseguir per a la llengua catalana els àmbits més elevats de la producció literària. Per això, primerament, els «renaixentistes» es proposen elaborar una poesia culta, de prestigi –en la qual l'ús de la llengua materna es justifica pel caràcter subjectiu de la poesia–, tot i que encara no admetin l'ús del català en la prosa narrativa. Els posicionaments, però, seran diversos: uns, com Tomàs Aguiló i Forteza o Manuela de los Herreros (1845-1911), pretenen escriure la seva poesia en un català dialectal; altres, com Jeroni Rosselló i Ribera (1827-1902), per tal d'emprar un model lingüístic prestigiós, recorren a la imitació de la llengua medieval; i, amb Marian Aguiló i Fuster (1825-1897) al capdavant, hi ha aquells que volen construir un model de llengua modern i vàlid per a tots els dialectes catalans, via que finalment acabarà imposant-se. La Renaixença a poc a poc avançarà en el propòsit de conscienciació de les possibilitats de la llengua catalana, fins al punt que alguns àmbits no són assolits fins al segle XX. De fet, els narradors romàntics, autors de relats ambientats sovint en el nostre passat històric, encara escriuen en castellà i no trobam narrativa en català fins a la irrupció dels costumistes, amb obres com, per exemple, Un estudiant pagès (1877), de Mateu Obrador i Bennàsser (1853-1906), o els Cuentos (1884), de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906). Un fet semblant ocorre amb el teatre: els romàntics (Quadrado n'és un exemple) escriuen drames en castellà, sense que cap autor assoleixi un nivell qualitatiu força elevat. Només podem recordar l'èxit increïble –àdhuc fora de Mallorca– de La campana de la Almudaina, de Joan Palou i Coll (1828-1906), estrenada en 1859. Tot i això, el teatre culte representat a Palma sol consistir en peces d'autors espanyols o d'estrangers traduïts al castellà.
|
