Va néixer a Palma l'any 1885. El seu pare era Bartomeu Ferrà i Perelló, un dels autors mallorquins més representatius del costumisme del segle XIX. L'any 1906 va fundar i dirigir la revista Mitjorn, en què publicaren els autors mallorquins més propers al noucentisme. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona i l'any 1911 va ingressar en el cos d'arxivers i bibliotecaris. Va exercir com a bibliotecari a Gijón, Barcelona i Palma. Durant la República, va dirigir la Residència d'Estudiants de Catalunya. Va esser membre de la Comissió Editora Lul·liana, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans.
Durant la guerra civil i a la postguerra va mantenir una actitud de distanciament del règim, equivalent al denominat “exili interior”. Va col·laborar en les activitats clandestines que, en favor de la llengua i la cultura catalanes, tenien lloc als anys 40.
Va morir a Palma l'any 1947.
Una bona part de la seva obra pertany al gènere periodístic. Miquel Ferrà va esser el principal ideòleg dels escriptors mallorquins de la primera meitat del segle. Va publicar un gran nombre d'articles, que només han estat recopilats en part, a La Veu de Mallorca, La Veu de Catalunya, Ilustració Catalana, Sóller, Correu de les Lletres, El Día, La Nostra Terra, etc. Sovint usava el pseudònim d'Alanís. En aquests treballs explicava el seu ideari regionalista.
Com a poeta s'inscriu plenament en l'Escola Mallorquina i segueix una estètica molt propera al Noucentisme. Els seus dos primers poemaris, Cançó d'ahir (1917) i La rosada (1919), foren reunits al volum A mig camí (1926), que constitueix el nucli principal de la seva obra. Aquest llibre, juntament amb altres poemes posteriors, fou reeditat l'any 1962 en un volum de Poesies completes.
La seva poesia, de filiació simbolista, té un marcat caràcter elegíac. Hi predominen els temes paisatgístics, amb predilecció pels ambients vaporosos i nostàlgics. En altres ocasions, hi trobam elements moderns, com a la sèrie «Sportwomen», dedicada a dones esportistes.
Finalment, un altre aspecte de la seva obra foren les traduccions poètiques. A Les muses amigues (1920) va reunir versions del francès, l'italià, l'anglès, l'alemany, el portuguès, el llatí, el provençal i el castellà. També va traduir Diàleg dels oradors (1926), de Tàcit.
