Guillem Fullana Hada d'Efak va néixer a Asopla (Río Muni) el 1929. Ja d'infant, fou traslladat a Manacor, on passà la seva infantesa i joventut. Aquí va mantenir una forta amistat amb alguns dels joves escriptors de la postguerra, com Miquel Àngel Riera o Jaume Vidal Alcover.
Fou un home polifacètic i d'una rica personalitat. Durant molts d'anys va residir a Barcelona, on sobretot treballà en el moviment de la Nova Cançó. Treballà com a guia turístic, com a miner, com a actor, etc.
El seu compromís amb la nostra terra el va dur a la militància política en el nacionalisme.
Va morir a Palma l'any 1995 després d'una llarga malaltia.
La seva poesia se situa entre els corrents renovadors dels anys 50, molt influïts per la Generació del 27, i el realisme social dels anys 60. L’any 1956 es va donar a conèixer amb El poeta i la mar. A El poeta i la mina (1966), més proper al realisme social, utilitza la imatge de la mina com a metàfora de l'existència, per tal de parlar-nos de la solitud, la incertesa, la mort, la solidaritat, etc. La poesia amorosa i intimista de Guillem d'Efak se concentra en dos poemaris: Madona i l'arbre (premi Carles Riba 1969) i Erosfera (1982). Aquests dos últim poemaris foren reeditats en un sol volum l'any 2005, juntament amb una vintena de poemes inèdits.
La voluntat de denúncia troba un mitjà més adequat en els poemes escrits per a esser cantats en públic, com les lletres de Viure a Barcelona (1978), car la seva poesia està molt vinculada al fenomen de la Nova Cançó. Igualment, el compromís patriòtic de Guillem d'Efak s’expressa a El regne al mig del mar (1980), en què reinterpreta la nostra història. A Tampoc el foc accentua el missatge ecologista i nacionalista.
La major part de la seva obra fou reunida a Poemes, cobles i cançonetes (1956-1993) (1994) i, pòstumament, s’han publicat tres llibres més: Capellet de vidre (1995), Tampoc el foc (1995) i El món. Paisatges (1997).
La seva obra es caracteritza per l’ús de formes col·loquials i dialectals, la incorporació d'elements màgics o onírics, l'adopció de metres populars, la introducció de trets de la cançó per a infants o dels ritus magicoreligiosos, la utilització metafòrica de personatges i situacions, etc.
Amb La mort de l’àvia (1969), J.O.M. (1973), Gimnèsies i Pitiüses (1983) i Paisajes lindos, entre d’altres, Guillem d’Efak féu la seva aportació teatral, en la qual és sempre present la intenció crítica i social. En canvi, als relats de La ponentada gran (1981) evoca el passat i el món de les rondalles.
