Va néixer a Montuïri el 1946 i és fill del també escriptor Pere Capellà. El 1971 es va estrenar literàriament amb el seu primer llibre de narracions, No hi ha vent a la teulada, al qual seguiren altres novel·les i peces de teatre.

És col·laborador assidu de la premsa escrita mallorquina, i els seus articles han aparegut al Diario de Mallorca, al Diari de Balears, a Brisas, a Última Hora, al diari barceloní Avui, a l'ABC i a la revista El Temps, entre altres. Hi ha publicat articles d'opinió i entrevistes, i també s'ha dedicat a la tasca d'investigació periodística, amb obres com Les ideologies polítiques a Mallorca (1975) o el Diccionari Vermell (1989), una recerca de les víctimes de la Guerra Civil a Mallorca.

La seva obra, vinculada al realisme històric, s'inicia amb el recull de contes No hi ha vent a la teulada (1971), al qual seguiren les novel·les Un dia de maig (1972), El pallasso espanyat (1972) i Romanç (1973). El 1981 va fer una incursió en el gènere de la novel·la negra amb Jack pistoles, Premi Ciutat de Palma, i més tard apareixen Ailòviu (1984), el recull de narracions Una cinta de dol al capell (1984, amb el qual guanya el Premi Víctor Català), i Ai, Joana Maria (1987). Posteriorment ha tret el recull de contes 1920 (2002).

La seva tasca periodística ha donat lloc també als assaigs Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975) i Mallorca i el món obrer (1977). El 1989 publicà el Diccionari vermell, una relació biogràfica dels assassinats durant la Guerra Civil. Vinculada a la seva atenció pel món de l'espectacle i del lleure, ha tret diversos llibres: L'esport a les Balears (1893-1936) (1993), L'esport a les Balears (1936-1959) (1993) i La Mallorca del clavell (1999).

En el camp del teatre ha publicat Bolles de colors (1983), El pasdoble (1984, Premi Ignasi Iglesias) i Un bou ha mort Manolete (2003).

També ha publicat un llibre de poemes, titulat Guitarres de dol (1998).