Va néixer dia 21 d'octubre de 1900 a can Pinet (Bunyola). Cursà estudis primaris fins als nou anys i s'inicià en diversos oficis (camperol, ferrer, sabater, etc.). Entre 1913 i 1917 va cursar l'ingrés i els tres primers cursos d'Humanitats al convent de Sant Francesc de Palma. Acabà els estudis d'Humanitats a Llucmajor. Entre 1919 i 1922 estudià Filosofia a Inca. Durant aquests anys de formació va poder llegir amb assiduïtat els poetes de l'Escola Mallorquina i va conèixer els principals autors de la literatura llatina, alguns dels quals traduí (Horaci, Fedre...). Des del 1922 fins al 1925 estudià Teologia a Palma. El 1925 fou ordenat a Roma pel cardenal Basilio Pompili. Durant els anys d'estudiant a Palma (1923-25) col·laborà amb Mossèn Antoni M. Alcover en l'elaboració de fitxes per al Diccionari Català Valencià Balear. Va estudiar diverses llengües modernes (alemany, francès, anglès, italià...), entre les quals destaca l'àrab vulgar, après durant el servici militar a Tetuan (1926-27). Aquest coneixement dels idiomes constituí una base excel·lent tant per a les tasques filològiques com per a la seva feina a l'ensenyament. Entre 1927 i 1955 va dedicar-se intensament a la docència al col·legi Beat Ramon Llull d'Inca, on impartí classes de llatí, castellà, francès, anglès, italià, alemany i àrab. També ensenyà àrab vulgar a l'Escola de Comerç de Palma.

Com a religiós, fou prior dels convents franciscans d'Inca (1949-55 i 1958-64) i de Palma (1956-58). Des del 1958 fins a la mort va residir a Inca. Va esser col·laborador assidu de les revistes El Colegial, Estudios Lulianos, El Heraldo de Cristo, redactor de Fulleta de l'Orde Franciscà Seglar des de 1949 —on des del 1978 publicà unes «Divagacions Lingüístiques»—; i, entre 1965 i 1974, director de la revista franciscana El Heraldo de Cristo. També va col·laborar a la revista Vent i al setmanari La Ciudad d'Inca.

La labor del P. Miquel Colom va rebre nombroses distincions, com el premi «Faraudo de Saint Germain» de l'Institut d'Estudis Catalans (1985); els nomenaments de «Magistrum et Doctorem in Sancta Theologia» (1986) per la Província Franciscana T.O.R., de «Fill Adoptiu» d'Inca (1975), de «Fill Il·lustre» de Bunyola (1989) i de «Membre Honorari» de la Maioricensis Schola Lullistica (1990); el Premi «Francesc de B. Moll» de l'Obra Cultural Balear (1992); i doctorat «Honoris Causa» per la Universitat de les Illes Balears (1997).

Va morir el dia 30 de juny de 1999 a causa d'una malaltia de l'aparell digestiu.

Escriví nombrosos articles i estudis sobr Ramon Llull, alguns dels quals foren recollits al volum Cuestiones lulianas (1997). Entre els seus llibres sobresurten els cinc volums del Glossari General Lul·lià (1982-1985), obra que recopila i ordena tot el tresor lingüístic de l'obra lul·liana i dels manuscrits a través dels quals ens ha arribat. Posteriorment, va treure altres treballs que amplien aquesta obra, com el llibre La marineria en Ramon Llull (1992).

La poesia del P. Miquel Colom s'inscriu en la tradició lírica de l'Escola Mallorquina, seguidora de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i dels seus deixebles. A aquesta influència cal afegir la de Jacint Verdaguer. Colom és autor d'una obra lírica abundant, publicada en setze volums entre 1975 i 1990 i formada pels títols següents: Veu de l'edat (1975; recull poemes escrits entre 1923 i 1974), A Lía (1975), A posta de sol (1980), Poemes de senectut (1985), Talaiots (1982), Requestalles (1983), Apèndix (1984), Darrers batecs (1985), Encara no (1986), Doncs quan? (1986), Quan ell voldrà (1987), Les Rebutjades (1987), Rebrots (1987), Postdata (1988), Postdata II (1989) i Darrera voluntat (1990). A més, també s'han editat dues antologies dels seus versos: Bunyolí (1991) i Antologia poètica (1991).

Com ell mateix va manifestar, el seu objectiu poètic és limitat per «tres coordenades: claredat, novetat, mallorquinitat». La recerca de la claredat és segurament el tret que més singularitza la lírica de Colom. En el seu extens repertori temàtic destaquen el tractament del pas del temps, de la mort i de l'amor per les coses més senzilles. L'estil del P. Colom és tendre, intimista, sovint elegíac, de vegades amb un humor una mica negre. Formalment, els seus poemes són impecables i el seu llenguatge, d'origen popular i/o culte, és ric i precís.